Joan, ens has deixat de sobte, i tots els que t‘estimem continuem en estat de xoc, no volent creure que ja no hi ets. El buit que deixes és immens, perquè eres molt gran. El teu somriure fàcil i el teu humor espontani s’encomanava a tots els del teu voltant. Ressona dins nostre la teva veu profunda imitant a Johan Cruyff: “este es uno” ”Si tú tienes el balón, el rival no lo tiene”. Joan, t’has endut la pilota del camp de joc i ens sentim perduts, no sabem què fer, sembla que encara et sentim, i ara som nosaltres que tenim “la gallina de piel”.
Eres una màquina d’explicar acudits “¿El saben aquel?”, nosaltres només ens havíem de preocupar de riure, tu ho feies així de senzill. Vas ser en Grau, el cuiner de Palau, des del minut zero. Et vas fer teu el personatge, li vas donar vida, vas memoritzar el paper amb aquelles fitxes que feies servir per estudiar el guió i que al principi tant ens feien patir, mentre tu ens tranquil·litzaves: “m’ho sabré, m’ho sabré”. I vas aprendre a fer aquella mirada buida, impactant, clavada a l’infinit, aquella mirada sàvia, d’ulls blaus cels que tan bé definien en Grau i a tu mateix.
Donava gust conversar amb tu, hi havia tants temes que t’interessaven: el teatre, el cinema, la música, la literatura, la història, la natura… Però sobretot, t’interessaven les persones, tenies un gran sentit de l’empatia que feia que tothom et sentís proper. Escoltar-te parlar era un gaudi, eres un gran comunicador, però encara en sabies més d’escoltar als altres i de fer-los sentir importants.
Amb la serena discreció i elegància d’un gàngster professional ens vas robar el cor i cap de nosaltres es va poder resistir a la teva bonhomia, i amb molta cura, sense que ni tan sols ens n’adonéssim, vas anar teixint una xarxa de complicitats. Eres l’ànima del grup de teatre, t’entenies amb tothom i tenies una traça especial amb els nanos, acostumat com estaves a tractar amb ells, i feies extensiu el teu “bon rotllo” als altres grups del Vilamagore.
Participaves en les visites guiades i ens moments de nervis de l’últim repàs a dins l’església, tu pujaves a l’altar i agafaves micro i et posaves a imitar el sermó de la Trinca: “Estimats germans…”. I per més que t’ho havíem vist fer mil vegades, sempre ens feies riure. Hem quedat orfes de les teves abraçades generoses com ho han quedat molts d’altres amics, perquè eres tan inquiet que participaves en moltes activitats.
Eres el rei d’Orient, el portador de la màgia, l’amant dels estels, el que en sabia un niu d’astronomia i que gaudia fent somniar als infants. De segur que sabràs trobar un bon recer en alguna constel·lació al costat de la teva mare i del teu pare.
Sempre deies que havies fet molta sort apuntant-te de voluntari al Vilamagore, després d’haver vingut a viure a Vilamajor, perquè això t’havia obert a la vida de poble, a conèixer gent, a integrar-te… Els que vam tenir una sort immensa que vinguessis a viure al nostre poble vam ser nosaltres, que hem estat molt afortunats d’haver-te conegut i d’haver pogut compartir tants bons moments amb tu. Que fàcil ha estat estimar-te Joan i que dur conviure amb la teva absència. Però encara que no hi siguis físicament, continuaràs per sempre entre nosaltres, mentre els que et vam conèixer hi siguem.
T’estimem Joan!
Us deixem uns petits fragments de l’acomiadament que se li va fer el pasat divendres 10 de juliol de 2020
